Parlar de la Setmana Santa alacantina és remuntar-se, documentalment, a l’any 1600. Esta és la primera dada escrita que trobem en les cròniques, encara que, com és lògic suposar, això significa que ja existia abans d’esta data. Només cal recordar que la Santa Faç, l’any 1489, ja unix la ciutat amb un element tan vinculat a la Passió de Crist com és el llenç verònic.

Però imaginem l’Alacant de 1600. És una ciutat d’unes 5.000 ànimes, que continuarà creixent gràcies a l’activitat portuària, al comerç internacional i al fenomen migratori. És un focus d’atracció per a mercaders que busquen les bondats del seu port, la suavitat fiscal i la facilitat per a contractar.

En este Alacant, que venera la Mare de Déu amb l’advocació del Remei, hi ha un port en forma de mitja lluna. Hi ha una gran activitat; nombrosos bergantins i galeres carreguen al nostre voltant blat, ordi, figues, garrofes, ametles, barrella, espart, fruites i cítrics. Tots els productes de la rica horta, encara que de secà, que envolta la ciutat. Les destinacions principals són Flandes, Bretanya i Anglaterra.

Al costat d’estos, vaixells amb bandera holandesa carreguen el nostre preat «Fondillón», vi de reis, a més de moscatell i malvasia.

Recreant-nos en este entorn, es fa fosc i entrem al recinte emmurallat pel Portal del Moll, fins a arribar al carrer Llauradors, on ens trobem amb una confraria. És la luctuosa nit del Dijous Sant. La foscor es trenca amb les túniques blaves de la processó, com el mantell de la Mare de Déu del Remei, i amb les llums groguenques dels atxons. És un moment emotiu: els cavallers es descobrixen i les dames s’agenollen en el sòl enfangat. Estem assistint a l’inici de la Setmana Santa d’Alacant.

A partir de 1600, apareixen altres dates (1603-1606-1753-1760). Totes estan vinculades amb la celebració de la nostra Passió.

De la Confraria de la Sang, la primera de les fundades a Alacant.

L’any 1600, i segons les cròniques de Rafael Viravens, «Entre la casa que forma l’angle esquerre del carreró pel qual es comunica la plaça de la Sang amb el carrer de Maldonado, abans d’En Llop, i l’edifici que en els nostres dies ocupen les monges agustines, hi havia, pels anys 1600, un santuari que servia de capella per als reus condemnats a l’última pena. La noblesa d’Alacant va establir en esta xicoteta església una confraria titulada de la Puríssima Sang de Crist, nom d’aquell eremitori en el qual hi havia una Mare de Déu de la Soledat. Cada Divendres Sant eixia de l’Ermita de la Sang la processó de l’Enterrament de Crist, amb l’assistència del Consell i dels nobles, i era tan gran la devoció que el poble tenia per aquell santuari que es van fer gestions perquè s’hi establiren les religioses canongesses de l’Orde de Sant Agustí…»

Esta imatge de la Soledat era molt venerada: els malalts creien curar-se en tocar la toca o el rosari que penjava de les seues mans menudes i fines; els mariners la invocaven per a obtindre’n la protecció i no caure captius dels pirates. I van ser tants els favors rebuts que aquella gent va substituir l’advocació de Soledat per la de Nostra Senyora de la Marinera.

Al llarg de quatre segles, esta imatge ha patit dos profanacions greus. La primera va tindre lloc amb l’entrada dels anglesos, quan va ser rescatada d’entre les immundícies (8 d’agost de 1706), i la segona, l’any 1931, quan les seues restes van aparéixer entre un muntó de cendres i enderrocs. Encara hui, la seua cara, i especialment els seus ulls, conserven el record d’aquells fets.

D’acord amb la «Chrónica» del degà Bendicho, sabem que al convent de les Reverendes Mares Canongesses de Sant Agustí estava fundada la Confraria de la «Sang de Crist», que rebia la protecció de la ciutat, «perquè la afavorix manant que els seus oficials i consellers assistisquen i acompanyen la processó que fa la confraria el Divendres Sant amb un ciri de cera blanca que paga la ciutat per a cadascun».

No obstant això, a la llum de les dades que ens revela el «Llibre de la Fundació» del Convent de la Sang de Crist de la ciutat d’Alacant, és evident que l’existència d’esta confraria era anterior a la fundació del convent.

L’acta de fundació relata que, a principis del segle XVII, alguns religiosos i cavallers van procurar reunir, al saló de l’Ajuntament de la ciutat, alguns jurats d’esta, el degà i el capítol de la Col·legiata i alguns altres cavallers, amb el propòsit de plantejar-los la necessitat que «es fera un convent de monges en esta ciutat per a poder complir-hi els seus bons desitjos i no obligar-les a eixir de la terra per a fer-ho, a causa de les dificultats i inconvenients que solien presentar-se».

Després de sospesar les raons, es va resoldre edificar el convent i que les religioses quedaren subjectes a l’ordinari. També es va acordar escriure al senyor bisbe d’Oriola, don Andrés Balaguer, per a demanar-li llicència i que determinara a quin orde pertanyeria. Es va nomenar com a electes el degà Miguel Zaragoza; el canonge i comissari de la Santa Inquisició, Tomás Pérez; el canonge i vicari, Jaime Galante; el pare mestre fra Jerónimo Gracián de la Madre de Dios, de l’Orde de Nostra Senyora del Carme; don Juan Vich, batle de la Governació d’Oriola, i Jerónimo Vallebrera, cavaller.

Durant la visita pastoral que el bisbe va fer a la ciutat d’Alacant el mes d’abril de 1606, va concedir la llicència sol·licitada i va imposar algunes condicions que es recullen, més tard, en l’acte rebut pel notari don Juan Torres el 16 de maig de 1606. En este document es donaven poders al canonge Pedro Ivarra i a Jerónimo Vallebrera perquè, en nom seu, fundaren el monestir, anaren a buscar les fundadores del Monestir de Sant Cristòfol de València i compraren la casa o les cases necessàries, així com la resta d’elements convenients per a la fundació.

En compliment del que s’havia acordat, van reunir els majordoms i confrares de la Confraria de la Sang de Crist i «els demanaren l’església i les altres cases de la dita confraria per a fer-hi, per ser el lloc més apropiat, el dit monestir. I tots, unànimes i conformes, van accedir a una petició tan justa i en van fer donació per a este efecte amb certes capitulacions, com consta en acta davant de Francisco Pérez, notari».

El 16 de juliol de 1606 van arribar les fundadores i, el dia 18 del mateix mes i any, es van instal·lar en el que passaria a denominar-se Convent de la Sang de Crist.

Tot el que s’ha exposat anteriorment permet argumentar que l’origen de la Confraria de la Sang de Crist d’Alacant podria remuntar-se al segle XVI, malgrat que la seua data de fundació continua sent una incògnita. Si el convent es va fundar l’any 1606 i la confraria posseïa aleshores una església i cases pròpies contigües a esta, és evident que ja disposava des de feia temps d’una organització administrativa —en el Llibre de la Fundació es fa referència a l’existència d’una majordomia—, així com de cultes i actes en honor de les imatges de l’Ecce Homo i de la Mare de Déu de la Soledat. A més, això corrobora l’afirmació recollida per Viravens en la seua Crònica, quan diu: «hi havia pels anys 1600 un santuari que servia de capella als reus condemnats a l’última pena».

Una altra dada que ens ajuda a datar l’existència d’esta Confraria de la Sang és la devoció a esta advocació en tot el Regne de València. Esta devoció entronca amb el ressorgiment de les companyies de disciplinants que acompanyaven sant Vicent Ferrer en els seus viatges i predicacions. Recordem que sant Vicent Ferrer va predicar a Alacant l’any 1411. Es conserva una còpia del document pel qual la Reial i Molt Il·lustre Arxiconfraria de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, fundada l’11 d’abril de 1411 a Múrcia, diu textualment: «donem participació de totes les obres agradables a Déu que es duguen a terme en la nostra Arxiconfraria i de tot el seu tresor espiritual a l’Antiga Reial Confraria de la Preciosa Sang de Nostre Senyor Jesucrist, hui titulada de Nostre Senyor Jesucrist Diví Amor d’Alacant. En virtut d’esta Germandat amb Agregació Espiritual, preguem a Déu Nostre Senyor que, per la seua Preciosíssima Sang, pels mèrits de la Santíssima Mare de Déu Maria i pels dels nostres pares que van ser confrares de la Preciosíssima Sang, sant Vicent Ferrer, sant Josep Oriol, sant Antoni Maria Claret i el beat Joan de Ribera, eixa corporació germana de la nostra en la Sang Redemptora de Jesucrist puga participar dels béns espirituals esmentats».

Coincidint, doncs, amb l’apogeu de les confraries de la Vera Creu a Castella i Andalusia, que veneraven la relíquia del Lignum Crucis, a partir del segle XV va començar a retre’s culte a la Sang de Crist al Regne de València.

Juan Bautista Maltés, en la seua obra *Ilice Ilustrada*, ens relata de manera molt prolixa la devoció alacantina a les imatges del Convent de la Sang: l’Ecce Homo —una iconografia que al Regne de València representava la devoció a la Santíssima Sang de Crist, com en els casos de Manises, Pego i Elx— i la Soledat, «La Marinera».

Un relat portentós ocorregut a Mislata seria l’origen de la devoció a la Preciosíssima Sang de Jesucrist. Després de difondre’s esta festa a València, es va fundar una confraria a la parròquia de Sant Miquel i Sant Dionís, al raval de la Vila Nova, les constitucions de la qual van ser aprovades el 15 de març de 1535 per Gaspar Rubió, doctor en cànons i vicari general. Pau III va instituir la seua festa mitjançant una butla datada el 14 d’abril de 1540. S’ha localitzat la fundació d’esta confraria en diversos pobles de tot el Regne de València.

De la processó del Dijous Sant. La Germandat del Santíssim Crist de la Bona Mort i Nostra Senyora de les Angoixes. La Mare de Déu del Remei.

Parlar dels orígens de la Germandat de la Bona Mort és relacionar-la amb aquella processó penitencial que, tal com cita Federico Sala Seva en el seu llibre «Acontecimientos notables de la Iglesia de San Nicolás de Alicante», va recórrer els carrers de la nostra ciutat el Dijous Sant de 1603.

Tant en el llibre esmentat com en «La Perla de Alicante», de Modesto Nájera (1927), i en la «Crónica de Alicante» del degà Vicente Bendicho (1640), així com en les «Cartas misivas» de l’Arxiu de Sant Nicolau, se cita la processó que el Dijous Sant de 1603 va organitzar la Confraria de Nostra Senyora del Remei, amb una participació de més de 120 penitents, que portaven vesta blava, «cosa que ha edificat tota la ciutat».

Esta dada es va utilitzar per a obtindre de Roma l’aprovació pontifícia de la Confraria de la Mare de Déu del Remei com a «associació de fidels per a la realització d’obres de pietat o caritat i l’increment i esplendor del culte públic» (Codex Iuris Canonici, cc. 707). Així es va remetre, en una carta datada el 2 d’abril de 1603, al canonge D. Nicolás Martínez Clavero, que es trobava a la Ciutat Eterna.

Efectivament, el 31 de maig de 1603, un mes després, es va obtindre l’aprovació canònica de Climent VIII.

La processó esmentada s’organitzava i eixia del mateix claustre, i no deixa de ser significatiu el fet que l’actual Germandat de la Bona Mort també inicie hui la seua estació de penitència des del Claustre de Sant Nicolau.

Durant el segle XVIII (1753-1765), esta processó continuava celebrant-se. L’any 1760, el mateix Capítol va amonestar diversos penitents «que en la Processó del Sant Crist no anaven vestits amb les vestes», i els va obligar que, per a l’any següent, els confrares que volgueren continuar sent-ho tingueren preparada una vesta sis mesos abans de la Setmana Santa…

Tal com consta en les decisions capitulars, a esta processó assistia una comissió municipal presidida per l’alcalde major, diversos eclesiàstics i, alguns anys, també s’hi convidava els gremis de la ciutat.

El Sant Crist al qual es fa referència correspon a la imatge que es trobava a la sagristia de la Cocatedral de Sant Nicolau.

No hi ha constància de cap causa que justifique la desaparició d’esta processó de Dijous Sant, que va deixar la Setmana Santa alacantina amb l’«única» processó de la vesprada del Divendres Sant, denominada «Processó de l’Enterrament», en la qual, acompanyant el Sant Sepulcre, desfilaven la resta d’imatges de la Passió. Esta Processó de l’Enterrament eixia, almenys des de l’any 1600, del que va ser el primer temple cristià d’Alacant, Santa Maria.

Fundació de la Germandat de la Bona Mort

L’any 1927, un grup de jóvens van sol·licitar i van aconseguir que el Capítol de Sant Nicolau autoritzara l’eixida processional de la imatge del Crist de la Bona Mort la nit del Dijous Sant i la vesprada del Divendres Sant en la Processó de l’Enterrament. Poc després es va constituir canònicament com a Germandat del Santíssim Crist de la Bona Mort.

El Dijous Sant de 1927, a les 22.00 hores, per la Porta Negra de la Col·legiata de Sant Nicolau eixia el tron amb la imatge del Crist de la Bona Mort per a dirigir-se a Santa Maria, on participaria en la Processó de l’Enterrament de l’endemà.

La desfilada processional es va desenvolupar de la manera següent: estendard, fidels, socis protectors, senyores amb mantellina espanyola, germans de vesta o natzarens, pas del Santíssim Crist de la Bona Mort i presidència eclesiàstica.

Amb el temps, la Germandat s’independitzaria i iniciaria la seua trajectòria en solitari, únicament la nit del Dijous Sant.

El disseny original de les vestes dels penitents era de vellut negre, amb capirot del mateix color i escapulari sobre el qual lluïa una creu roja amb el monograma de Crist. La vesta anava subjecta a la cintura per un cíngol de seda roig. La capa, els guants i els calcetins també eren rojos. La indumentària es completava amb unes sabates negres de xarol i sivella de plata.

En l’actualitat, els colors s’han mantingut, encara que el material s’ha modificat amb el pas del temps.

És a partir de l’any 1940 quan la Confraria de Nostra Senyora de les Angoixes s’agrega a la Germandat del Crist de la Bona Mort. Per esta raó, des d’esta data la imatge de les Angoixes, també coneguda popularment amb el nom de la Mare de Déu de la Penya, desfila la nit del Dijous Sant i deixa de fer-ho la vesprada del Divendres Sant, com havia fet des de 1893 fins a 1931.

El Crist del Rosari

Amb este nom era coneguda la imatge que, el Divendres Sant de 1854, passaria a denominar-se Santíssim Crist de la Bona Mort.

Des de 1597, quan els dominics van prendre possessió del convent i de l’església, els nostres avantpassats els coneixien com «els frares del rosari», i la imatge del Crist crucificat que van entronitzar a l’església del carrer Major amb l’actual passatge d’Amérigo va rebre el nom de «El Crist del Rosari».

D’acord amb l’exposició que fa Gonzalo Vidal, esta obra d’imatgeria va ser una donació als dominics juntament amb el dret de propietat. Encara que considera que el bisbe Saragosa és el donant més probable, també recull i analitza la possibilitat que ho foren don Andrés Balaguer o don Acacio March. Tots dos van ser bisbes d’Oriola.

Sobre l’autoria d’esta imatge, i atés que no existix cap documentació al respecte, hi ha dues versions: la d’aquells que afirmen que és obra de Nicolás de Bussi (Vicente Martínez Morella i Federico Sala Seva) i la dels qui sostenen que és una obra de maçoneria (Gonzalo Vidal Tur). La veritat és que ens trobem davant d’una magnífica talla que va passar a ser propietat de la Col·legiata de Sant Nicolau a partir de 1851, a causa de l’exclaustració de 1836 i de la posterior orde de l’Estat de derrocar el temple dominic. Després dels últims estudis efectuats sobre la imatge durant la seua restauració més recent, es descarten les opcions anteriors i es cataloga com una obra d’autor anònim del segle XVI.

Després de traslladar-se la imatge de l’església dels dominics a Sant Nicolau, va romandre guardada a la Sala Capitular fins que el recordat abat Penalva la va traslladar al claustre i, més tard, a l’interior del temple. L’any 1948, el Santíssim Crist de la Bona Mort, el Crist del Rosari, va ser entronitzat en una capella pròpia. L’arquitecte don Juan Vidal Ramos, aleshores president de la Germandat, va ser el responsable de decorar-la amb un encoixinat a les parets i una ornamentació severa. El bisbe de la diòcesi, Dr. D. José García Goldáraz, va ser qui la va beneir. La nova capella està tancada per una reixa de ferro forjat, realitzada per Marcos Pérez l’any 1741 i procedent de l’antic cor de la Col·legiata.

A l’angle dret, al fons de la capella, es troba la primera pedra del temple actual, beneïda el 9 de març de 1616.

Des d’aquell 7 de novembre de 1948, la que havia sigut Capella de les Ànimes va passar a ser la Capella del Santíssim Crist de la Bona Mort.

També és Bendicho qui ens assenyala la celebració d’una processó de penitència el Dijous Sant de 1603:

«(…) de la seua capella i claustre ix el Dijous Sant, acabades les oracions, una gran i devota processó de llums i túniques blaves, per devoció al mantell blau amb què habitualment pinten i visten la Mare de Déu per disposició d’un concili, i les armes de la confraria, que són la creu blanca a manera de les que porten els comanadors o religiosos militars de Sant Joan».

Bendicho pren esta dada de la carta que el Capítol va enviar per a obtindre de Roma l’aprovació pontifícia de la Confraria de la Mare de Déu del Remei com a «associació de fidels per a la realització d’obres de pietat o caritat i l’increment i esplendor del culte públic». Així es va remetre, en una carta datada el 2 d’abril de 1603, al canonge D. Nicolás Martínez Clavero, que es trobava a la Ciutat Eterna: «La nostra Confraria ha fet una Processó de penitents de més de 120 amb les seues vestes blaves, cosa que ha edificat tota esta ciutat».

Efectivament, el 31 de maig de 1603, un mes després, es va obtindre l’aprovació canònica de Climent VIII.

Durant el segle XVIII (1753-1765), esta processó continuava celebrant-se. L’any 1760, el mateix Capítol va amonestar diversos penitents «que en la Processó del Sant Crist no anaven vestits amb les vestes», i els va obligar que, per a l’any següent, els confrares que volgueren continuar sent-ho tingueren preparada la seua vesta sis mesos abans de la Setmana Santa…

Tal com consta en les decisions capitulars, a esta processó assistia una comissió municipal presidida per l’alcalde major, diversos eclesiàstics i, alguns anys, també s’hi convidava els gremis de la ciutat.

No hi ha constància de cap causa que justifique la desaparició d’esta processó de Dijous Sant, que va deixar la Setmana Santa alacantina amb l’«única» processó de la vesprada del Divendres Sant, denominada «Processó de l’Enterrament», en la qual, acompanyant el Sant Sepulcre, desfilaven la resta d’imatges de la Passió. Esta Processó de l’Enterrament eixia del que va ser el primer temple cristià d’Alacant (Santa Maria), almenys des de l’any 1600.

Dels Estatuts per al Govern de la Ciutat d’Alacant de Carles II a l’Informe sobre Confraries requerit per Carles III (1669-1770)

En el Reglament que el rei Carles II va concedir a la ciutat d’Alacant el 18 de desembre de 1669, apareixia fixada la despesa destinada a la cera. Pel que fa a la Setmana Santa, l’últim dels Àustries va establir: «per als oficials de la ciutat, governador i batle, que ixen en les Processons del Dijous i Divendres Sant, una atxa per a cadascun, de pes de quatre lliures de cera».

En l’Informe sobre les Confraries, Germandats i altres tipus de persones associades, requerit per Carles III i enviat pel president del Consell, aleshores el senyor comte d’Aranda, el 28 de setembre de 1770, es descobrix que, entre els censos i les almoines que recaptava anualment la Confraria de la Mare de Déu del Remei, «es diu missa tots els dissabtes i es paga la il·luminació de la capella en totes les festivitats i funcions de l’església, i la del Dijous Sant amb la cera per als canonges que van en la processó».

En este mateix informe també es fa referència a la participació d’una altra confraria en les processons de la Setmana Santa. Es tracta de la Confraria de Sant Pere, que va nàixer a l’empara d’una associació gremial que tenia la seu establida en l’antic convent de Sant Francesc. Esta confraria, formada pel gremi de mariners, comptava en aquelles dates amb un total de cent seixanta confrares.

Esta associació gremial feia front a les seues despeses a partir de la contribució anomenada «tacha», ja que els confrares, en ingressar, no pagaven cap quota: «Per cada ral valencià de dotze quarts que guanya cada individu de la dita confraria en el treball de barqueig, pesca, viatges i qualsevol altra ocupació pròpia de mariners, deixa a benefici del cabal comú de la tacha alguns anys dos maravedisos i altres anys quatre, segons es determina».

Entre les despeses que la confraria preveia anualment, es reservava una partida de trenta pesos per a les processons i la cera del Dijous i Divendres Sant.

Per tant, durant els segles XVII i XVIII, les processons penitencials van continuar concentrant-se en estos dos dies de la Setmana Santa.

Dels gremis d’ahir a les col·lectivitats de hui.

Jaume Castillo i Luis Pablo Martínez, en el seu llibre «Els gremis medievals en les fonts oficials. El fons de la Governació del Regne de València en temps d’Alfons el Magnànim (1417-1458)»48, ens fan veure que la documentació valenciana existent sobre el món del treball i la seua organització institucional no encaixa amb la categoria unívoca de «gremi» consagrada per la historiografia tradicional i la seua divisió estereotipada.

En el Regne de València de l’edat mitjana trobem dues realitats institucionals: oficis i confraries. L’«ofici» agrupava tots els artesans d’una mateixa classe productiva i exercia funcions econòmiques, tècniques, professionals i també de representació política. Paral·lelament, la «confraria» o «almoina» s’especialitzava en funcions benèfiques i assistencials, amb un marcat caràcter religiós. En la pràctica, estes fronteres eren molt difuses, fins al punt de donar lloc a conflictes corporatius importants.

Jaume Castillo i Luis Pablo Martínez observen que, d’acord amb el privilegi atorgat per Joan I l’any 1392, l’«almoina» dels carnissers gaudia de llibertat de reunió. No obstant això, van trobar dotze permisos de reunió concedits pel governador del Regne als carnissers entre 1420 i 1457. Una lectura detallada dels permisos va revelar que, en tots els casos, la llicència es concedia a petició dels «procuradors, majorals», etc. de l’«Ofici de Carnisseria», i no de l’«Almoina de l’Ofici de Carnisseria».

Tot això demostra que, en el Regne de València medieval, existia un control governamental molt estricte sobre els gremis d’ofici, fins al punt que no tenien llibertat de reunió ni gaudien de llibertat d’expressió en les seues reunions. Per contra, les «almoines» o «confraries» sí que tenien este privilegi.

En este context se situa el naixement i la personalitat del seguici processional de Setmana Santa. Sorgix com a expressió de la fe popular quan els gremis d’artesans de les ciutats medievals, des de finals del segle XIV o principis del XV, funden Germandats i Confraries de penitència, que organitzen seguicis de disciplinants per a fer penitència com a senyal de penediment al voltant de les dates de Setmana Santa.

Al llarg del segle XVI, estos seguicis regularitzen les seues estacions de penitència i arriben al seu apogeu a partir del Concili de Trento i del triomf de la mentalitat contrareformista, que donava suport a les expressions externes de la fe.

El seguici penitencial de Setmana Santa es configura definitivament a partir del segle XVII, en l’època del Barroc. Per això, la personalitat i l’estètica que han arribat fins als nostres dies són netament barroques, i este tret estilístic es fa evident en els elements que el configuren.

Les Germandats i Confraries han sigut, tal com afirma el catedràtic d’antropologia social de la Universitat de Sevilla, Isidoro Moreno, contextos i escenaris històrics en els quals s’han produït dos fenòmens. D’una banda, un alt grau de consens entre grups objectivament enfrontats en el nivell de l’estructura social i situats de manera asimètrica en les relacions de poder, al voltant d’uns mateixos símbols i de la participació en uns mateixos rituals. De l’altra, l’expressió, no sempre conscient, de les contradiccions, tensions i conflictes realment existents en l’estructura social. En són un exemple els esclaus negres de Sevilla i d’altres ciutats andaluses, que, des del segle XV fins al XVIII, van competir i fins i tot van pledejar amb els seus amos per a fer valdre els seus drets associatius i els seus privilegis simbòlics, i que, de vegades, fins i tot van aconseguir humiliar-los.

És més, amb la Contrareforma, hi havia algun altre mitjà, més enllà de la pertinença a Germandats i Confraries, perquè els judeoconversos, els antics moriscos i altres individus sospitosos d’heterodòxia política o ideològica foren reconeguts com a ciutadans «normals»?

És evident que els poders establits han intentat en totes les èpoques protagonitzar les festes, controlar-les i convertir-les en un mitjà de reproducció de l’ordre social. I va ser, sobretot a partir de mitjan segle XVIII, quan moltes associacions van escapar del control del poder. No tant per voluntat pròpia, sinó sobretot perquè, amb la ideologia de la Il·lustració i l’inici del que sol denominar-se el pas de l’Antic al Nou Règim, el poder polític, secundat per l’eclesiàstic en les seues instàncies més altes, ja estava potenciant altres mitjans per a estendre i accentuar el seu control sobre tots els sectors socials.

Així, l’any 1770, el comte d’Aranda, president del Consell de Castella, sol·licita en nom del rei Carles III, com hem citat en l’apartat 1.3, el cens de les Germandats i Confraries existents51, el tipus d’aprovació que tenien i les despeses que efectuaven en els seus cultes i festes. El que hi havia darrere de tot això eren els interessos recaptatoris de la hisenda pública. S’argumentava que, en pagar a estes associacions, es corria el perill de no poder complir les obligacions de manutenció de la pròpia família, un risc que fins i tot podia transcendir a l’Estat.

Tot això va comportar l’extinció de Germandats i Confraries, a excepció d’aquelles que tenien com a finalitat l’assistència a les persones internades en presons i hospitals, així com les sacramentals que tenien al seu càrrec el culte en les parròquies.

Comença, doncs, un període d’inestabilitat per a les Germandats i Confraries. Algunes festes importants van ser prohibides pels bisbes, en perfecta sintonia amb les autoritats polítiques, ja que compartien una mentalitat semblant i, en no pocs casos, pertanyien a les mateixes famílies.

En tenim un exemple clar l’any 1777, quan s’observa un paral·lelisme entre el que ocorre a Sevilla amb l’arquebisbe Francisco Delgado y Venegas i el que passa a Alacant amb el bisbe Tormo.

Tots dos s’acullen a la Reial Cèdula del 20 de febrer, promulgada per Carles III, per a evitar excessos i aquella pietat mal entesa que provoca la falta de devoció i els desordres.

Amb l’estabilització política de mitjan segle XIX, el conservadorisme ideològic, d’una banda, i els incipients interessos mercantils, de l’altra, van provocar un renaixement de les germandats, confraries i corporacions, que es van refuncionalitzar i van adquirir nous significats. Això va arribar fins i tot a comportar subvencions per part dels ajuntaments, a expenses de la famosa dita: «qui paga, mana».

En l’actualitat, les Germandats i Confraries representen contextos i ocasions en què es reafirmem, reproduïm i redefinim identitats i identificacions col·lectives. Esta funció identitària i identificadora s’oposa a la funció instrumental que els grups polítics i ideològics del poder tracten d’assignar-los i també xoca amb el paper que el mercat intenta imposar-los perquè es convertisquen en espectacles de consum i atracció turística.

L’apogeu de la Setmana Santa alacantina durant estos últims anys reflectix una activació de diversos «nosaltres» col·lectius: a través de la participació en les processons —dins d’estes o al seu voltant—, s’identifiquen, es reafirmem o rivalitzen individus, sectors socials, barris i altres conjunts socials de la vida de la nostra ciutat d’Alacant. Per això tenim Germandats que identifiquen barris (Flagel·lació amb Sant Blai, Pietat i Caritat amb Benalua, Mater Desolata amb Carolines, Morenet amb el Raval Roig, Santa Creu amb el barri del mateix nom, Gran Poder amb Sant Antó), Germandats que agrupen col·lectius educatius (Santa Cena amb els Salesians, Ecce Homo amb els Franciscans, Jesús Despullat amb els Agustins), altres formades per professionals de la sanitat (Preses), de l’advocacia (Diví Amor), empleats de banca (Nostre Pare Jesús), comerciants del centre de la ciutat (Humilitat i Paciència), funcionaris públics (Jesús Triomfant), i fins i tot aquella que aglutina la unió amb la festa oficial de la ciutat (Nostra Senyora de l’Alegria).

Observem, per tant, que la Setmana Santa d’Alacant aglutina en si mateixa col·lectius de la vida social de la ciutat i fa que cada grup s’identifique com a tal i expresse la visió que té de si mateix, la seua singularitat, la seua diferència i el paper que exercix o creu exercir en la ciutat.