Antecedents Històrics de la Setmana Santa Alacantina
Parlar de la Setmana Santa Alacantina és remuntar-se, documentalment, a l'any 1600. Aquest és la primera dada
escrita que trobem en les cròniques encara que, com és lògic de suposar, això significa que abans d'aquesta data ja existira. Prou recordar que la Santa Faç en 1489 ja uneix a la ciutat amb una cosa tan vinculada a la Passió de Crist com puga ser el Llenç *Verónico.
Però, imaginem l'Alacant de 1600. És una ciutat d'unes 5000 ànimes, que continuarà creixent gràcies a l'activitat portuària, al comerç internacional i al fenomen migratori. És focus d'atracció de mercaders que busquen la bondat del seu port, la suavitat fiscal i la facilitat de contractació.
En aquest Alacant, que venera a la Mare de Déu amb el títol del Remei, existeix un port en forma de mitja lluna. Hi ha una gran activitat; nombrosos bergantins i galeres carreguen al nostre al voltant blat, ordi, figues, garrofes, ametles, *barrilla, espart, fruites i agres. Tots els productes de la rica horta, encara que de secà, que circumda la ciutat. Els seus destins principals: Flandes, Bretanya i Anglaterra.
Al costat d'ells, vaixells amb la bandera holandesa estiben el nostre preuat “*Fondillón”, va vindre de reis, a més del moscatell i la malvesia.
Recreant-nos en l'entorn, enfosqueix i entrem en el recinte emmurallat pel Portal del Moll, arribant al carrer Llauradors, on ens trobem amb una Confraria. És la luctuosa nit del Dijous Sant. La foscor la trenquen, en processó, les túniques blaves, com el mantell de la Verge del Remei, i les llums groguenques dels *hachones. Moment emotiu, els cavallers es descobreixen, les dames s'agenollen en el sòl enfangat. Estem assistint a l'inici de la Setmana Santa d'Alacant.
A partir de 1600, apareixen altres dates (1603-1606-1753-1760). Totes elles vinculades amb el tema de la nostra celebració passional.
De la Confraria de la Sang, primera de les fundades a Alacant.
En 1600, i segons les Crònica de Rafael *Viravens, “Entre la casa que forma l'angle esquerre del *callizo pel qual es comunica la plaça de la Sang amb el carrer de Maldonado, abans d'En *Llop, i l'edifici que en els nostres dies ocupen les Monges Agustines, Hi havia pels anys 1600 un santuari que servia de capella per als Reus condemnats a l'última pena. La noblesa d'Alacant va establir en aquesta xicoteta església una Confraria titulada de la Puríssima Sang de Crist, nom d'aquell *eremitorio en el qual hi havia una Verge de la Soledat. El Divendres Sant de cada any eixia de l'Ermita de la Sang la processó de l'Enterrament de Crist, amb assistència del Consell i dels nobles, i sent gran la devoció que tenia el poble a aquell santuari, i van fer gestions perquè en ell s'establiren les religioses *canonesas de l'Orde de Sant Agustí…”
Aquesta imatge de la Soledat era molt venerada: els malalts creien curar al contacte de la toca o del rosari que penjava de les seues xicotetes i fines mans; els mariners la invocaven per a obtindre la seua protecció i no caure captius dels pirates. I, punts van ser els favors, que aquelles gents van substituir el títol de Soledad pel de La nostra Senyora de la Marinera.
Al llarg de quatre segles, aquesta imatge ha patit dues greus profanacions. L'ocorreguda amb l'entrada dels anglesos en la qual va ser rescatada d'entre les immundícies (8 d'Agost de 1706) i la de 1931 en què van aparéixer les seues restes entre un munt de cendres i enderrocs. Encara hui la seua cara, i especialment els seus ulls, porten el record d'aquells fets.
D'acord amb la "*Chrónica" del Degà *Bendicho, sabem que en el Convent de les RR.MM. *Canonesas de Sant Agustí, estava fundada la Confraria de la "Sang de Crist", que rebia l'empara de la Ciutat "perquè l'afavoreix amb manar als seus oficials i consellers assistisquen i acompanyen la processó que fa la confraria el Divendres Sant amb una vela de serà blanca que paga la Ciutat per a cadascun"
No obstant això, a la llum de les dades que ens revela el "Llibre de la Fundació" del Convent de la Sang de Crist de la ciutat d'Alacant, és evident que l'existència d'aquesta confraria era anterior a la fundació del Convent.
Refereix l'acta de fundació que, a principis del segle XVII, alguns religiosos i cavallers, van procurar ajuntar en el saló de l'Ajuntament de la ciutat a alguns jurats d'ella, al Degà i Cabildo de la Col·legial i a alguns altres cavallers, amb el propòsit de presentar-los la preocupació que "fera un convent de monges en aquesta ciutat per a poder complir amb ell els seus bons desitjos i no obligar-los a eixir de la terra per a fer-ho per la dificultat i inconvenients que en això solien oferir-se".
Sospesades les raons, es va resoldre s'edificara aquest convent i anaren subjectes a l'Ordinari i s'escriguera al Sr. Bisbe d'Orihuela, Don Andrés Balaguer, demanant llicència per a això i per a denominar de quina ordre seria. Es va nomenar per electes al Degà Miguel Zaragoza, al Canonge i Comissari de la Santa Inquisició, Tomás Pérez; al Canonge i Vicari, Jaime *Galante; al pare mestre Fra Jerònim *Gracián de la Mare de Déu, de l'Ordre de La nostra Senyora del Carmen; a don Joan Vic, *Bayle de la Governació d'Orihuela; i a Jerónimo *Vallebrera, cavaller.
En la visita pastoral que va realitzar el Bisbe a la ciutat d'Alacant el mes d'abril de 1606, va concedir la llicència sol·licitada i va imposar algunes condicions que es recullen, més tard, en l'acte rebut pel notari don Joan Torres el 16 de Maig de 1606, atorgant poders al canonge Pedro *Ivarra i a Jerónimo *Vallebrera perquè en el seu nom fundaren aquest monestir, anaren a portar a les fundadores del Monestir de Sant Cristòfor de València i compraren la casa o cases necessàries i altres coses convenients per a aquesta fundació.
En compliment dels acords, van reunir els majordoms i confrares de la Confraria de la Sang de Crist i "*pidiéronles l'església i altres cases d'aquesta confraria per a en ella com a lloc més a propòsit fer aquest monestir. I tots unànimes i conformes van condescendir amb tan justa petició i van fer donació d'ella per a aquest efecte amb unes certes capitulacions, com sembla amb acte per davant Francisco Pérez, notari".
El 16 de Juliol de 1606, van arribar les fundadores i el 18 del mateix mes i any, es van instal·lar en el que passaria a denominar-se Convent de la Sang de Crist.
Tot l'anteriorment exposat argumenta que l'origen de la Confraria de la Sang de Crist d'Alacant bé podria remuntar-se al segle XVI, a pesar que continua sent una incògnita la seua data de fundació. Si en 1606 es funda el Convent, i la Confraria posseïa en aquells dies una església i cases en propietat contigües a aquesta, és obvi que disposava des de fa temps d'una organització administrativa -en el Llibre de la Fundació es fa referència a l'existència de majordomia-, i d'uns cultes i actes en honor a les imatges del *Ecce *Homo i a la Verge de la Soledat. I això, a més, corrobora l'afirmació recollida per *Viravens en la seua Crònica, en dir (...) "hi havia pels anys 1600 un Santuari que servia de Capella als reus condemnats a l'última pena."
Una altra dada que ens ajuda a datar l'existència d'aquesta Confraria de la Sang era la devoció d'aquesta advocació en tot el Regne de València. La mateixa venia a entroncar-se amb el ressorgiment de les companyies de deixuplinants que secundaven a Sant Vicent Ferrer en els seus viatges i predicacions -recordem que Sant Vicent Ferrer predica a Alacant l'any 1411. Existeix una còpia del document pel qual la Real, Molt Il·lustre Arxiconfraria de la Preciosíssima Sang del nostre Senyor Jesucrist, fundada el dia 11 d'Abril de 1411 a Múrcia, diu textualment: (...) "donem participació de totes les obres del grat de Déu que es verifiquen en la nostra Arxiconfraria i de tot el seu tresor espiritual a l'Antiga Real Confraria de la Preciosa Sang del nostre Senyor Jesucrist, hui titulada del nostre Senyor Jesucrist *Divino Amor d'Alacant. En virtut d'aquesta Germanor amb Agregació Espiritual, preguem a Déu El nostre Senyor, que per la seua Preciosíssima Sang i pels mèrits de la Santíssima Mare de Déu Mare de Déu i pels dels nostres Pares que van ser Confrares de la Preciosíssima Sang, Sant Vicent Ferrer, San José Oriol, Sant Antoni María Claret i el Beat Joan de Ribera, que aqueixa Corporació Germana de la nostra en la Sang Redemptora de Jesucrist, puga participar dels citats béns espirituals".
Coincideix doncs amb l'auge de les confraries de la Vora Cruz a Castella i Andalusia que veneraven la relíquia del *Lignum *Crucis, a partir del segle XV va començar en el Regne de València a donar-se culte a la Sang de Crist.
Juan Bautista *Maltés, en la seua obra *Ilice Il·lustrada, de manera molt prolixa, ens relata la devoció alacantina a les imatges del Convent de la Sang, el *Ecce *Homo (iconografia aquesta que en el Regne de València representava la devoció a la Santíssima Sang de Crist, com és el cas de Manises, Pego i Elx) i La Soledat "La Marinera".
En un relat portentós ocorregut a Mislata estaria l'origen de la devoció a la Preciosíssima Sang de Jesucrist. Divulgada aquesta festa a València, es va fundar una confraria en la parròquia de San Miguel i Sant Dionisio, en el raval de la Vila Nova, les constitucions de la qual van ser aprovades el 15 de Març de 1535 per Gaspar Rubió, doctor en cànons i vicari general. Paulo III va instituir la seua festa en Butla datada el 14 d'Abril de 1540. S'ha localitzat la fundació d'aquesta confraria en diversos pobles de tot el Regne de València.
De la Processó del Dijous Sant. La Germanor del Santíssim Crist de la Bona Mort i La nostra Senyora de les Angoixes. La Verge del Remei.
Parlar dels orígens de la Germanor de la Bona Mort és relacionar-la, tal com cita Federico Sala Seva en el seu llibre “Esdeveniments notables de l'Església de Sant Nicolás d'Alacant” a aquella processó penitencial que, pels carrers de la nostra ciutat, va eixir el Dijous Sant de 1603.
Tant en el referit llibre com en “La Perla d'Alacant”, de Modest Nájera (1927) i en la “Crònica d'Alacant” del Degà Vicente *Bendicho (1640), així com en les “Cartes missives” de l'Arxiu de Sant Nicolás, se cita la processó que el Dijous Sant de 1603 va realitzar la Confraria de La nostra Senyora del Remei amb una participació de més de 120 penitents, els quals portaven *vesta blau, “la qual cosa ha edificat tota la ciutat”.
Aquesta dada és emprada per a obtindre de Roma l'aprovació pontifícia de la Confraria de la Verge del Remei com a “associació de fidels per a la realització d'obres de pietat o caritat i increment i esplendor del culte públic (*Codex *Iuris *Canónici, *cc. 707). Així es remet en carta datada el 2 d'abril de 1603 al canonge Sr. Nicolás Martínez *Clavero, el qual es trobava a la Ciutat Eterna.
Efectivament, el 31 de maig de 1603, un mes després, s'obté de Climent VIII l'aprovació canònica.
La referida processó s'organitzava i eixia del mateix Claustre i no deixa de ser significatiu el fet que l'actual Germanor de la Bona Mort inicie la seua estació de penitència actualment també des del Claustre de Sant Nicolás.
Durant el segle XVIII (1753-1765) aquesta processó continuava celebrant-se. L'any 1760 el mateix Cabildo va amonestar a diversos penitents “que en la Processó del Sant Crist no anaven *paramentados amb les *vestas, obligant-los per a l'any pròxim que sis mesos abans de la Setmana Santa els Confrares que desitjaren continuar sent-ho havien de tindre preparada una *vesta…”
Com queda constància en les decisions capitulars, a aquesta processó acudia una Comissió Municipal presidida per l'Alcalde Major, diversos eclesiàstics i, alguns anys, eren convidats els Gremis de la ciutat.
El Sant Crist al qual es fa referència correspon a la imatge que es trobava en la Sagristia de la Cocatedral de Sant Nicolás.
No hi ha constància de cap causa que justifique la desaparició d'aquesta processó de Dijous Sant que va deixar a la Setmana Santa alacantina amb la “única” processó de la vesprada del Divendres, denominada “Processó de l'Enterrament” i en la qual, acompanyant al Sant Sepulcre, processionaven la resta d'imatges passioneres. Aquesta Processó de l'Enterrament partia, almenys des de 1600, del qual va ser el primer temple cristià d'Alacant, Santa María.
Fundació de la Germanor de la Bona Mort
L'any 1927, un grup de joves van sol·licitar i van aconseguir que el Cabildo de Sant Nicolás autoritzara traure processionalment la imatge del Crist de la Bona Mort la nit del Dijous Sant i la vesprada del Divendres en la Processó de l'Enterrament. Poc després es va constituir canònicament com a Germanor del Santíssim Crist de la Bona Mort.
El Jueves Sant de 1927, a les 22.00 hores, per la Porta Negra de la Col·legiata de Sant Nicolás eixia el Tron amb la imatge del Crist de la Bona Mort per a dirigir-se a Santa María on participaria en la Processó de l'Enterrament de l'endemà.
La desfilada processional es va desenvolupar de la manera següent: estendard, fidels, socis protectors, senyores amb *mantilla espanyola, germans de *vesta o *nazarenos, Pas del Santíssim Crist de la Bona Mort i Presidència Eclesiàstica.
Amb el temps, la Germanor s'independitzaria i iniciaria la seua marxa en solitari únicament en la nit del Dijous Sant.
El disseny primigeni de les *vestas dels penitents era de vellut negre, *capirote del mateix color amb escapulari sobre el qual lluïa una creu roja amb el monograma de Crist; la *vesta anava subjecta a la cintura per un *cíngulo de seda roig. La capa, guants i calcetins eren igualment rojos. Es completa el vestuari amb unes sabates negres de xarol i sivella de plata.
En l'actualitat, els colors s'han mantingut, encara que el material s'ha modificat amb el temps.
És a partir de l'any 1940 quan la Confraria de La nostra Senyora de les Angoixes és agregada a la Germanor del Crist de la Bona Mort, raó està per la qual, des d'aquesta data la imatge de les Angoixes, també coneguda popularment pel nom de la Verge de la Penya, processionarà la nit del Dijous Sant, deixant de fer-ho la vesprada del Divendres, tal com realitzava des de 1893 fins a 1931.
El *Crist del *Rosari
Amb aquest nom va ser coneguda la imatge que, el Divendres Sant de 1854, passaria a denominar-se Santíssim Crist de la Bona Mort.
Des de 1597 en què els Dominics van prendre possessió del convent i església, van ser coneguts pels nostres avantpassats com “*els *frares del *rosari” i la imatge del Crist crucificat que van entronitzar a l'església del carrer Major amb l'actual Passatge de *Amérigo, se la va denominar “El *Crist del *Rosari”.
D'acord amb l'exposició que fa Gonzalo Vidal, aquesta obra d'imatgeria va ser una donació als dominics juntament amb el dret de propietat i, encara que s'inclina pel Bisbe *Saragosa com el més probable donant, recull i analitza la possibilitat que fora Don Andrés Balaguer o, també, Don *Acacio March. (Tots dos van ser bisbes d'Orihuela).
Sobre qui va ser l'autor d'aquesta imatge i, no existint cap documentació sobre aquesta, corren dues versions: aquells que afirmen que la mateixa és obra de Nicolás de *Bussi (Vicente Martínez Morella – Federico Sala Seva) i els que sostenen la versió d'una obra de maçoneria (Gonzalo Vidal *Tur). La veritat és que ens trobem davant una magnífica talla que passaria a ser propietat de la Col·legiata de Sant Nicolás a partir de 1851 per motius de la *exclaustración de 1836 i posterior ordre de l'Estat per a derrocar el temple dominic. Després dels últims estudis practicats en la imatge en la seua última restauració es desestimen les opcions anteriors catalogant-la com una obra d'autor anònim del segle XVI.
Traslladada la imatge de l'església dels dominics a Sant Nicolás, va romandre guardada a la Sala Capitular fins que el recordat Abad Penalva la va traslladar al Claustre i més tard a l'interior del temple. Serà en 1948 quan el Santíssim Crist de la Bona Mort, el *Crist del *Rosari, serà entronitzat en una capella pròpia.. Serà l'arquitecte Don Joan Vidal Ramos, President llavors de la Germanor, el responsable de decorar la mateixa amb un encoixinat en les seues parets i severa ornamentació, i el Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José García *Goldáraz, qui la va beneir. La nova capella es troba tancada per un reixat forjat en ferro, realitzada per Marcos Pérez en 1741 procedent de l'antic Cor de la Col·legiata.
En l'angle dret, al fons d'aquesta, es troba la Primera Pedra del Temple actual, beneïda el 9 de març de 1616.
Des d'aquell 7 de novembre de 1948, la que havia sigut Capella d'Ànimes va passar a ser la Capella del Santíssim Crist de la Bona Mort.
És també *Bendicho, qui ens assenyala la realització d'una processó de penitència el Dijous Sant de 1603 (...)"de la seua capella i claustre ix el Dijous sant, donades les oracions, una gran i devota processó de llums i túniques blaves a devoció del mantell blau amb què d'ordinari pinten i visten la Verge per *ordinación d'un concili, i les armes de la confraria que és la creu blanca a manera de les quals els comendadors o religiosos militars de Sant Joan".
Aquesta dada el pren *Bendicho de la carta que dirigeix el Cabildo per a obtindre de Roma, l'aprovació pontifícia de la Confraria de la Verge del Remei com a "associació de fidels per a la realització d'obres de pietat o caritat i increment i esplendor del culte públic". Així es remet en carta datada el 2 d'Abril de 1603 al canonge Sr. Nicolás Martínez *Clavero, el qual es trobava a la Ciutat Eterna "La nostra Confraria, ha fet una Processó de penitents de més de 120 amb les seues *vestas blaves, amb la qual cosa ha edificat tota aquesta Ciutat."
Efectivament, el 31 de Maig de 1603, un mes després, s'obté de Climent VIII l'aprovació canònica.
Durant el segle XVIII (1753-1765) aquesta processó continuava celebrant-se. L'any 1760, el mateix Cabildo va amonestar a diversos penitents "que en la Processó del Sant Crist, no anaven *paramentados amb les *vestas, obligant-los per a l'any pròxim, que sis mesos abans de la Setmana Santa, els confrares que desitjaren continuar sent-ho, havien de tindre preparada el seu *vesta..."
Com queda constància en les decisions capitulars, a aquesta processó acudia una Comissió Municipal presidida per l'Alcalde Major, diversos eclesiàstics i, alguns anys, eren convidats els Gremis de la ciutat.
No hi ha constància de cap causa que justifique la desaparició d'aquesta processó de Dijous Sant que va deixar a la Setmana Santa alacantina amb l'"única" processó de la vesprada del Divendres, denominada "Processó de l'Enterrament". I en la qual, acompanyant al Sant Sepulcre, processionaven la resta de les imatges passioneres. Aquesta processó de l'Enterrament partia del que va ser primer temple cristià d'Alacant (Santa María), almenys, des de 1600.
Dels Estatuts per al Govern de la Ciutat d'Alacant de Carles II a l'Informe sobre Confraries requerit per Carles III (1669-1770)
En el Reglament que el 18 de Desembre de 1669, que el Rei Carles II va concedir a la Ciutat d'Alacant, apareixia la despesa fixada per a la cera. Pel que concerneix la Setmana Santa, l'últim dels Àustria va establir (...) "per als Oficials de la Ciutat, *Governador, i *Bayle, que salen en les *Processiones del Dijous, i Divendres Sant, una destral *à cadascun, de pes de *quatro lliures de cera"
En l'Informe sobre les Confraries, Germanors i altres espècies de gents col·legiades, requerit per Carles III, i enviat pel President del Consell en aquell temps el senyor Conde d'Aranda, el 28 de Setembre de 1770, es descobreix que en els censos i almoines que recaptava anualment la Confraria de la Verge del Remei (...) "es *dize la *missa tots els dissabtes i es paga la *yluminación de la capella en totes les festivitats i funcions de la *yglesia, i la del Dijous Sant amb la cera als canonges que van en la *processión"
També en aquest informe es fa referència a la participació d'una altra confraria en les processons de la Setmana Santa. Es tracta de la Confraria de Sant Pere que va nàixer a l'empara d'una associació gremial la seu de la qual estava establida en l'antic convent de San Francisco. Aquesta confraria formada pel gremi de mariners, comptava per aqueixes dates amb un total de cent seixanta confrares.
Aquesta associació gremial feia front a les seues despeses a partir de la contribució anomenada "tatxa", ja que els confrares al seu ingrés no pagaven cap quota "Per cada real valencià de *doze *quartos que guanya cada *yndividuo d'aquesta *cofadría en el treball de *barqueo, pesca, viatges, i *qualquier una altra ocupació *propria de mariners, deixa a benefici del cabal comú de la tatxa alguns anys dues mar[*av]*edís, i altres anys, *quatro, conforme es determina"
Entre les despeses que la confraria preveia anualment, es reservava una partida de trenta pesos per a les processons i la cera del Dijous i Divendres Sant.
Per tant, durant els segles XVII i XVIII, les processons penitencials van continuar concentrant-se en aquests dos dies de la Setmana Santa.
Dels Gremis d'ahir a les col·lectivitats de hui.
Jaume Castillo i Luis Pablo Martínez, en el seu llibre “*Els *gremis *medievals en els *fonts *oficials. El *fons de la *Governació del *Regne de València en *temps d’Alfons el *Magnànim (1417-1458)”48, ens fan veure que la documentació valenciana existent sobre el món del treball i la seua organització institucional, no encaixa amb la unívoca categoria de “gremi” consagrada per la historiografia tradicional i la seua estereotipada divisió.
En el Regne de València de l'Edat mitjana, trobem dues realitats institucionals: oficis i confraries. El “Ofici” que aglutina a tots els artesans d'una mateixa classe productiva que exercien, exercint funcions econòmiques, tècniques, professionals i també, de representació política. En paral·lel, la “Confraria” o “*Almoina”, que s'especialitzava en funcions benèfiques i assistencials amb un accentuat caràcter religiós. Aquestes fronteres eren molt difuses en la pràctica, fins al punt de donar lloc a accentuats conflictes corporatius.
Així observen Jaume Castillo i Luis Pablo *Martines que, d'acord amb el privilegi atorgat per Joan I en 1392, la “*almoina” de carnissers gaudia de llibertat de reunió. No obstant això, van trobar dotze permís de reunió per part del Governador del Regne als carnissers, entre 1420 i 1457. Una lectura detinguda dels permisos, va revelar que en tots els casos, la llicència es concedeix a petició dels “*procuradors, *majorals”, etc. del “Ofici de Carnisseria” i no de la “*Almoina de l'Ofici de Carnisseria”.
Tot això demostra que, en el Regne Medieval de València, existia un ferri control governamental cap als gremis d'ofici, tant que no tenien la llibertat de reunió ni gaudien de llibertat d'expressió en les seues reunions. Per contra , si tenien aquest privilegi les “*almoinas” o “confraries”.
En aquest context tenim el naixement i la personalitat del festeig processional de Setmana Santa. Sorgeix com a expressió de la fe popular quan els gremis d'artesans de les ciutats medievals, des de fins del segle XIV o principis del XV, funden Germanors i Confraries de penitència, les quals organitzen festejos de deixuplinants per a fer penitència en senyal de penediment entorn de les dates de Setmana Santa.
Aquests festejos regularitzen al llarg del segle XVI les seues estacions de penitència i aconsegueixen el seu apogeu a partir del Concili de Trento i del triomf de la mentalitat *contrarreformista, que donava suport a les expressions exteriors de la fe.
El festeig penitencial de Setmana Santa es configura definitivament a partir del segle XVII, en època del Barroc, per la qual cosa la personalitat i l'estètica que han arribat fins nosaltres són netament barroques i aquesta nota estilística apareix subratllada en els elements que el configuren.
Germanors i Confraries han sigut, tal com afirma el catedràtic d'antropologia social de la Universitat de Sevilla, Isidoro Moreno, històricament contextos i escenaris on s'han produït dos fenòmens. D'una banda, un alt grau de consens entre els grups objectivament enfrontats al nivell de l'estructura social i asimètricament situats en les relacions de poder, entorn d'uns mateixos símbols i a la participació d'uns mateixos rituals. I, per una altra, l'expressió, no sempre conscient, de les contradiccions, tensions i conflictes realment existents en l'estructura social. Exemple de tot això ho podem observar en els esclaus negres de Sevilla i d'altres ciutats andaluses, des del segle XV al XVIII, van competir i fins i tot van pledejar amb els seus amos per a fer valdre els seus drets associatius i els seus privilegis simbòlics, fins i tot a vegades aconseguir humiliar a aquells.
És més, amb la Contrareforma, va haver-hi algun altre mitjà més enllà de la pertinença a Germanors i Confraries perquè *judeoconversos, antics moriscos i altres individus sospitosos d'heterodòxia política o ideològica es feren reconéixer com a ciutadans "normals"?
És evident que els poders establits han intentat en totes les èpoques protagonitzar les festes, controlar-les, fer d'aquestes un mitjà de reproducció de l'ordre social. I va ser, sobretot a partir de mediats del segle XVIII quan moltes associacions s'escapen al control del poder. No tant per la voluntat de fer-ho sinó, sobretot, perquè amb la Ideologia de la Il·lustració i el començament del que sol denominar-se com el pas de l'Antic al Nou Règim, el poder polític, secundat per l'eclesiàstic en les seues instàncies altes, està ja potenciant altres mitjans per a estendre i accentuar el seu control sobre tots els sectors socials.
Així, en 1770, el comte d'Aranda, president del Consell de Castella, sol·licita en nom del Rei Carles III, com hem citat en l'apartat 1.3, el cens de Germanors i Confraries *existentes51, el tipus d'aprovació que tingueren i les despeses que efectuaren en els seus cultes i festes. El que subjau en tot això eren els interessos recaptatoris de la hisenda pública, argumentant-se que es corria el perill que per pagar a aquestes associacions es corria el risc de no complir amb les obligacions de manutenció de la pròpia família i fins i tot, transcendiria també a l'Estat.
Tot això comporta l'extinció de Germanors i Confraries a excepció d'aquelles que tingueren com a finalitat l'assistència als internats en presons, hospitals i les sacramentals que tenen al seu càrrec el culte en les parròquies.
Comença perquè, un període d'inestabilitat per a Germanors i Confraries i, algunes importants festes, van ser prohibides pels bisbes en perfecta sintonia amb les autoritats polítiques ja que posseïen similar mentalitat i, en no pocs casos, pertanyien a les mateixes famílies.
Exemple clar ho tenim en 1777 on apareix un paral·lelisme entre el que ocorre a Sevilla amb l'arquebisbe Francesc Delgado i *Venegas i, el bisbe Tormo a Alacant.
Tots dos s'acullen la Real Cèdula de 20 de Febrer, donada per Carles III, per a evitar excessos i la mal entesa pietat que provoquen la indevoció i els desordres.
Amb l'estabilització política de mitjan segle XIX és quan el conservadorisme ideològic d'una banda i els incipients interessos mercantils, per una altra, van produir un renaixement de les germanors, confraries i corporacions, que es *refuncionalizan i resignifiquen. Això porta fins i tot a la subvenció per part dels ajuntaments a costa de la famosa dita de... "qui paga, mana".
En l'actualitat Germanors i Confraries representen contextos i ocasions on es reafirmen, reprodueixen i redefineixen identitats i identificacions col·lectives. Aquesta funció identitària i *identificatoria es contraposa a la funció instrumental que tracten d'assignar-li els grups polítics i ideològics del poder i xoca, també, amb el paper que tracta d'imposar el Mercat perquè siguen espectacles de consum i atracció turística.
L'auge de la Setmana Santa alacantina en aquests últims anys, reflecteix una activació de diversos "nosaltres" col·lectius: a través de la participació en les processons -dins d'elles o en el seu entorn- s'identifiquen, reafirmen o rivalitzen individus, sectors socials, barris i altres conjunts socials de la vida de la nostra ciutat d'Alacant. D'aquí ve que tinguem Germanors que identifiquen barris (Flagel·lació a Sant Blas, Pietat i Caridad a *Benalúa, *Mater *Desolata a Carolines, *Morenet al *Raval Roig, Santa Cruz al barri del mateix nom, Gran Poder a Sant Antón), Germanors que aglutinen col·lectius educatius (Sant Sopar als Salesians, *Ecce *Homo als Franciscans, Jesús *Despojado als Agustins), aquelles formades per professionals de la sanitat (Prendiment), advocacia (Diví Amor), empleats de banc (El nostre Pare Jesús), comerciants del centre de la ciutat (Humilitat i Paciència), funcionaris públics (Jesús *Triunfante); i fins i tot aquella que aglutina la unió amb la festa oficial de la ciutat (Ntra. Sra. de l'Alegria).
Observem, per tant, que la Setmana Santa d'Alacant aglutina, en si mateixa, a col·lectius de la vida social de la ciutat, establint que cada grup s'identifique com a tal i expresse la visió que ell mateix té de si, la seua singularitat i diferència i paper que compleix o creu complir a la ciutat.